Se ha producido un error en este gadget.

miércoles, 17 de septiembre de 2008

REPÚBLICA, UNIVERSITAT I AUTONOMIA


Estos días del ecuador de septiembre los estoy pasando en Barcelona para asistir al XVII Simposio de la Sociedad Española de Literatura General y Comparada, que se celebra entre el 18 y el 20 en la Pompeu Fabra. Y fue precisamente Pompeu Fabra i Poch el primer rector que tuvo la llamada Universitad Autònoma de Barcelona, dentro de un proyecto docente que duró no sin sobresaltos entre 1933 y 1939. El fenómeno es, indudablemente, contemporáneo y paralelo al de las reformas emprendidas en Madrid con la nueva Ciudad Universitaria y la apertura de la moderna Facultad de Filosofía y Letras de Morente. De esta forma, al igual que en Madrid se va a organizar para noviembre una exposición conmemorativa de esta Facultad en el Conde Duque, en Barcelona se ha preparado una interesante exposición cuyos comisarios, Francisco Gracia Alonso, Josep Mª Fullola Pericot y Jordi Casassas Ymbert llevan, han rendido, sobre todo, cuenta de sus laboriosas investigaciones. En un pasado curso celebrado sobre el tema de la actual exposición resumen de esta manera el contenido de su trabajo:

"Amb l’aplicació de l’Estatut de Catalunya del 1932, el juny de 1933 es va concedir l’autonomia a la Universitat de Barcelona. Experiència pionera a l’Estat espanyol, aquest sistema d’organització pretenia equiparar la universitat al sistema docent i de recerca dels principals centres anglesos i alemanys, i volia ser també el banc de proves per a la reforma universitària a tot l’Estat espanyol. Naixia així el setembre de 1933 l’aleshores anomenada Universitat Autònoma de Barcelona, dotada d’estatut propi i que s’iniciava amb grans esperances de reforma i propostes innovadores. Però la victòria de les tropes franquistes el 1939 va escapçar aquestes esperances. L’autonomia aconseguida va ser derogada i la universitat va patir una crisi intel•lectual molt important, motivada tant per la pèrdua de gran part del professorat exiliat durant la guerra civil com per la seva substitució per professors no sempre competents i elegits amb criteris ideològics. Aquest curs vol presentar la història de la Universitat de Barcelona des de principis del segle XX fins a la fi de la Guerra Civil espanyola, tant en l’intent de reforma universitària dels anys trenta com en l’etapa de censura i involució viscuda a partir de 1939."

Conviene recordar que entre los encargados de llevar a cabo este proyecto encontramos a un notable latinista, Joaquim Balcells, muy bien estudiado por José Luis Vidal en un trabajo que ahora puede consultarse en internet (http://www.ub.es/acr/vidal_balcells.pdf). Su discurso sobre Catón el Viejo, presentado para el ingreso en la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona en julio de 1936 es para mí el texto que pone el broche final a la historiografía de la literatura latina durante la Edad de Plata de la Cultura Española. Asimismo, en un artículo sobre los orígenes de la Filología Clásica en España que publicaré en Estudios Clásicos me refiero a las tensiones habidas entre Balcells (junto con Américo Castro) y otro gran latinista, Eustaquio Echauri, durante aquella época. No pueden perderse de vista las cuestiones políticas, tan a flor de piel en este momento. Balcells murió fuera de España en 1936. Me queda por desvelar, asimismo, qué hizo Pedro Urbano González de la Calle, que abandonó madrid hacia 1936 para ir a dar clase de Sánscrito a Valencia y luego pasó a Barcelona, donde impartió, entre otras materias, una Historia de la Filología Clásica. Tras los años de guerra marchó al exilio americano.

En todo caso, quería dejar constancia de esta interesante exposición, muy bien narrada, y para terminar dejo también aquí, como colofón, el documento que aparece en la página web de la Universidad de Barcelona:

Barcelona, (10/09/2008).- El dimarts 16 de setembre, al vestíbul principal de l'Edifici Històric de la UB (Gran Via, 585), el rector de la UB en funcions Josep Samitier, el conseller d'Innovació, Universitats i Empresa Josep Huguet i la comissionada per a Universitats i Recerca Blanca Palmada van inaugurar l'exposició «República, universitat i autonomia (1931-1939): la República i la Universitat de Barcelona».

El professor Francisco Gracia i el catedràtic Josep M. Fullola, del Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia, juntament amb el catedràtic Jordi Casassas, del Departament d'Història Contemporània, han comissariat l'exposició, que es podrà visitar fins al 31 d'octubre, de dilluns a divendres, de 9 a 21 h. L'entrada és gratuïta.

L'objectiu de la mostra és presentar la gestació i el desenvolupament de la Universitat Autònoma de Barcelona entre els anys 1933 i 1939. Aquest període es pot definir com l'exponent de l'intent, d'una banda, de renovar les estructures de la universitat espanyola per superar els sistemes i l'organització de la docència desenvolupats durant la Restauració, i de l'altra, d'equiparar el sistema universitari espanyol al model anglosaxó, considerat a la dècada de 1930 com el més avançat del món.

L'exposició està dividida en cinc àmbits diferents: El llarg camí cap a la universitat catalana, científica i democràtica, en què s'analitza el debat sobre la reforma de les velles estructures universitàries; La primavera republicana i la gènesi de la Universitat Autònoma, on es mostren els processos de proclamació de la Segona República, l'Estatut d'autonomia de 1932, l'autonomia de la Facultat> de Filosofia i Lletres (1931), l'Estatut d'autonomia de la UB (1933) i la creació del Patronat de la Universitat; Una universitat nova: la Universitat Autònoma de Barcelona, on es presenta la nova universitat, catalana, democràtica, moderna i científica, però també dividida en lluites internes i grups de pressió, i plena de figures de gran excel·lència acadèmica i intel·lectual com ara Pompeu Fabra, Pere Bosch Gimpera, Carles Riba, etc.; La Universitat en guerra, on s'analitza la institució des del període previ a l'enfrontament fins a la caiguda de Barcelona el gener de 1939, i La Universitat sotmesa: l'hivern franquista. Universidad, revolución e imperio, últim àmbit de l'exposició, on es fan palesos l'exili i la repressió, i s'exposen les noves directrius de la dictadura a través dels rectors Emilio Jimeno Gil (1939-1941) i Francisco Gómez del Campillo (rector entre 1941 i 1945).

Francisco García Jurado

H.L.G.E.